dimecres, 29 d’abril del 2015

Valoració de la formació d'hivern 2014/2015

Curs d'habilitats sòcio-comunicatives. Amb Cristina Farré, de l'Associació ELNA.

Us adjuntem l'enllaç per fer les aportacions oportunes de la formació.

FORMULARI DE VALORACIÓ

Us recordem que per obtenir la certificació d'aquest curs d'habilitats sòcio-comunicatives, heu d'haver assistit al 80% de les classes presencials, cal omplir el formulari i entregar el treball realitzat a l'aula i allò que ha sol·licitat la formadora.

Esperem que hagi estat satisfactòria.

Ens veiem a l'Escola d'Estiu del Penedès #Eestiu15, a Saifores, de l'1 al 4 de juliol de 2015.

dimecres, 22 d’abril del 2015

ESCOLA D'ESTIU 2015

APRENEM I EDUQUEM...QUÈ, COM?
De l'1 al 4 de juliol de 2015, Saifores



Després de la celebració del Centenari de les escoles d'estiu, encetem enguany una nova edició de les Escoles d'Estiu al territori.


Aquesta entrada és per fer-vos coneixedores i coneixedors de l'oferta que els MRPs del Baix Penedès i Garraf us tenim preparada per aquest estiu 2015.


- MRPs Baix Penedès i Garraf- 37a Escola d'Estiu del Penedès. Aprenem i ensenyem...què i com? de l'1 al 4 de juliol.


Ens podreu anar seguint amb el hastag #Eestiu15 i a través del perfil de twitter de la @FMRPc i la pàgina de Facebook de la Federació. 

dilluns, 20 d’abril del 2015

Una abraçada i el monstre torna a ser un nen

Article d'opinió, davant els fets ocorreguts a l'IES Joan Fuster de Barcelona. El nostre més sentit condol, la comunitat educativa està de dol. 

Des del Moviment de Renovació Pedagògica del Garraf, rebutgem i condemnem tot tipus de violència i ens sumem als cinc minuts de silenci en motiu de dol convocats per demà.



Ricard Ayme­rich
mes­tre i psi­cò­leg
Movi­ment Edu­ca­tiu del Maresme


Això no és un conte per Sant Jordi. Això és fruit d'un dolor agut i deu­res per a quan ens haguem refet del dol i de l'impacte i esti­guem més serens.
Qui es podia pen­sar que un nen apa­rent­ment nor­mal entra­ria amb una ballesta i un mat­xet a la seva classe i actu­a­ria com un san­gui­nari per­so­natge de fic­ció, dels que tan negoci donen al crei­xent sec­tor dels vide­o­jocs i les sèries? Doncs sí, ja ho podem anar pen­sant.

Qui havia de dir que viu­ríem tan de prop un mal­son així? Doncs sí, ja ho podem anar dient.
Seria un dis­ba­rat fur­gar ara en les feri­des del més feble i comen­çar a empas­ti­far amb dosis de culpa tot el seu entorn adult, esco­lar, social i medi­à­tic; tot i que més d'un mitjà (m'hi jugo el que vul­gueu) ho farà pel denos­tat "dret a la infor­ma­ció" i – sobre­tot – per plei­te­sia a l'audi­èn­cia.

Algu­nes coses em que­den clares. El pri­mer invo­lun­tari heroi d'aquest trist epi­sodi és un mes­tre subs­ti­tut, que tre­ba­llava en unes con­di­ci­ons que no són pas les millors, que va actuar per res­pon­sa­bi­li­tat i per­què se'l neces­si­tava, com si por­tés vint anys en aquell cen­tre i com si aque­lla hagués de ser la seva des­ti­na­ció per a vint anys més. I només estava des­ti­nat allà per uns dies. Us sona? A mi, molt. Un cop més, les per­so­nes se sobre­po­sen a les misè­ries i fan més noble aquest dig­nís­sim ofici. Grà­cies, Abel (l'únic nom que goso citar), i des­cansa en pau amb el reco­nei­xe­ment dels teus com­panys d'ofici.

El segon heroi (a part dels anò­nims alum­nes que van sor­tir a defen­sar la inte­gri­tat de mes­tres i com­panys) és un altre mes­tre que redu­eix el menor agres­sor i, en lloc d'omplir-li el cos de bales com segu­ra­ment hau­rien fet en altres indrets, ben cone­guts, on la solu­ció ven­ja­tiva sem­bla que és l'únic con­sol pos­si­ble, l'abraça i fa pos­si­ble el mira­cle de la trans­for­ma­ció del mons­tre en – altre cop - el nen. Un nen pre­a­do­les­cent que, segu­ra­ment, és tan cul­pa­ble com víc­tima.

L'escola, i els mes­tres amb ella, està sola, molt sola davant d'algu­nes situ­a­ci­ons. No vull caure en el tòpic de la queixa per la queixa, però també en els cen­tres hi ha llis­tes d'espera. Per­què amb 25 matins al curs no n'hi ha prou per­què el des­bor­dat psi­co­pe­da­gog que tenen assig­nat els cen­tres pugui aten­dre tots els asses­so­ra­ments i ori­en­ta­ci­ons i acom­pa­nya­ments que es dema­nen des de l'escola. Hi ha llista d'espera per als ser­veis soci­als, per a més per­so­nal de suport, més hores de vet­lla­dor, per­so­nal d'inte­gra­ció social, per a l'accés a trac­ta­ments psi­co­lò­gics, per als suports externs als alum­nes i a les famí­lies. Hi ha llis­tes i calen­dari d'espera per a la neces­sà­ria coor­di­na­ció de tots els ser­veis i espe­ci­a­lis­tes que inter­ve­nen en els casos de més risc que es detec­ten a l'escola. I quan tot aquest suport extern tron­to­lla, el millor suport que tens és el dels teus com­panys, que no fallen mai.

I pre­gun­tes per a quan esti­guem més serens. Per què és tan fàcil (tan fàcil com un "clic") que un nen es cons­tru­eixi un entorn, una fic­ció i uns herois vio­lents tot sol? Què vol dir edu­car infants i ado­les­cents al 2015 com a mares, pares, com a mes­tres? Hem de can­viar alguna cosa? El que ha pas­sat és greu i excep­ci­o­nal. Pero, és més excep­ci­o­nal que greu? O bé és més greu que excep­ci­o­nal? Tenim feina.