El meu fill vol una cuineta

Pilar Gargallo, MRP del Garraf

En aquesta afirmació no hi veiem cap problema. Hi veiem normalitat. Certa normalitat que no queda reflectida en la indústria de les joguines i molt menys en la publicitat ni en la societat en la qual vivim. M'explico.

Aquest article no pretén ser científic ni divulgador de dades, simplement, es basa en la realitat, empírica, de que la nostra societat avança, però molt lentament.

Que un nen avui en dia jugui amb una cuineta, no és una cosa estranya, ni ho hauria de ser. La coeducació al món educatiu hi és present des de les primeres etapes. La imitació de rols i el joc simbòlic són molt presents en les primeres etapes de la vida i marquen la identitat futura dels éssers humans. Les Escoles Bressol són un gran exemple coeducador lliure i facilitador de situacions coeducatives: nenes i nens juguen plegats amb cuinetes, amb nines i ninos, cotxes, camions, puzles, … a aquest joc simbòlic que parlàvem.

La cosa es va complicant una mica conforme van creixent, i no quan són adolescents, que hi ha una diferenciació més clara entre nens i nenes per motius de la pubertat. 

Diria que als dos, tres anys, la cosa es comença a dibuixar, socialment. La meva frustració radica en la indústria dels jocs i joguines, encara segregadors. Hi ho dic així amb evidències, com una família, que cerca allò que farà feliç al seu infant, sense un filtre clar, sinó amb una fita, troba una indústria marcada per un component altament sexista. Joguines per a nenes, roses, molt roses, amb floretes, topos i colors "pastel", tot altament "bonic" (podríem parlar-ne de la difusió de la societat i els mitjans del concepte actual de bellesa, però donaria per un altre article). Les coses "lletges" amb colors vius combinats entre ells, els cotxes, els dinosaures, i tot allò altament bèl·lic dirigit a nens. Com pot ser que avui en dia, tot i haver-hi possibilitats, ens costi poder trobar una cuineta per a un nen petit que no sigui rosa, pastel o que no representi la realitat, sinó una realitat infantilitzada i destacada per uns estàndards encara de temps passats? I això que els grans xefs són homes avui en dia. Un altre tema que també en podríem parlar, de la distinció de gènere en els alts càrrecs, encara destinats en un tant per cert molt elevat a homes. 

No intento ser feminista, ni molt menys, intento diagnosticar i denunciar una realitat. Mireu amb lupa els anuncis de joguines. Estudieu amb deteniment què ens estan venent, a més del producte. No entrem en el caos de voler-ho controlar tot en el nostre afany d'educar a les nostres criatures, però intentem mostrar-los un món més igualitari. Ells ens el mostren cada dia. Quan a un nen de tres, quatre anys li preguntes sobre si una cosa és de nenes o de nens, és incapaç de discernir-ho, encara no està prou mediatitzat, socialitzat en definitiva, com per a donar-li importància a una cosa que és igualitària, per a ells tots tenim els mateixos drets i, a les nostres mans està que així continuï al llarg dels anys.